LA LAURA JA ES MESTRA

Ja de ben petita tenia clar que volia ser mestre.

La veritat és que no ha estat un camí fàcil, per no dir gens.

Han passat més de 13 anys des del principi ja.

De cop, haver d’anar a escola per mi es va convertir en un infern.

Una angoixa i ansietat constant em torturaven de tal manera que tenia pànic de posar els peus a l’escola.

De sobte tot es paralitza, no veus més enllà del que estàs passant en aquell moment,

tu et fas petita i no saps perquè però alguna cosa et devora per dintre i no pots.

En aquell moment no raones i penses que allò no ho suportaràs.

No et fa mal res, no és un dolor físic, és un dolor diferent als altres però és molt dolorós.

Com jo li dic és el dolor de l’ànima: sofreixes, tot t’és indiferent, t’envaeix la tristesa,

tot és torna fred i la por s’apodera de tu, és com perdre el control.

Segur que molts em compreneu. No poder continuar estudiant quan si que ho volia, em torturava,

però el patiment i com ho passava podien amb mi.

Aquí va començar la meva gran lluita. Dels 17 fins als 20 anys vaig intentar cada setembre

tornar a començar de nou el curs escolar però novament les meves pors apareixien i s’apoderaven de mi.

Cada vegada que em pensava que havia sortit del forat i que començava a tirar endavant,

hi queia de nou. Vaig fer la prova d’accés per majors de 21 anys a Grau Superior,

que em va permetre accedir al mòdul d’educació infantil que va durar dos anys

i d’aquí vaig passar a la universitat.

Per fi semblava que tot començava a quedar enterrat en el passat.

Tot allò m’havia donat una autoestima increïble, més enllà del que significava,

em demostrava a mi mateixa del que era capaç i del que podia fer.

Així, el setembre 2004 començava la meva vida universitària.

Allò era com un somni. Jo a la universitat?

Ni en el millor dels meus somnis m’hagués pensat arribar fins aquí!!!! Vaig fer el primer curs però al començar segon, quan em pensava que ja ho tenia tot més o menys encaminat,

va aparèixer altre cop la por i aquella angoixa que podia amb mi i les meves il·lusions.

Tot es paralitza, torna aquell patiment i aquell no viure que preferien que abandonés

a que continués passant per allò.

Total, un altre curs tirat per la borda.

Però ara no podia abandonar havent arribat fins on havia arribat,

i així el setembre 2006, tornava de nou a començar segon.

El vaig aprovar. Ara només em quedava tercer, però novament el destí va voler posar-me a prova.

Aquest cop amb tanta mala sort que vaig quedar-me literalment “atontà”,

no m’enterava de “na”, només sé que estava a casa perquè no podia ni moure’m, estava agotada.

El millor va ser que no me’n adonava de res.

De nou, un altre curs escolar passat a la història.

Vençut és aquell qui deixa de lluitar, jo no. I el setembre 2008 iniciava de nou un altre curs..... En definitiva, aquí estic ara, setembre de 2010, amb la carrera de carrera de mestra d’ed. Infantil a la butxaca.

Per mi significa molt més que tot això.

És un premi a la meva lluita, una recompensa al meu esforç,

una lliçó al meu patiment i un somni fet realitat. Us ho explico perquè vull compartir amb vosaltres la meva il·lusió,

que sapigueu que ho he aconseguit i gràcies perquè sé que molts heu estat al meu costat.

Això ha sigut una odissea amb totes les lletres.

El mèrit que té això només ho sé jo

En molts moments hagués tirat la tovallola però no sé com ni perquè he seguit,

el temps cura les ferides i el fet de ser bastant exigent amb mi mateixa m’han fet tirar endavant.

Sóc com sóc gràcies al que he viscut i el passat ha estat el preu del meu aprenentatge.

Per mi, aquesta lluita ha estat l’autèntica escola de la meva vida,

qui m’ha ensenyat a lluitar i a no rendir-me mai.

De tot se’n aprèn. I a vegades les coses no són fàcils.

Per mi no han estat gens fàcils, he caigut, m’he tornat aixecar, he caminat, he caigut,

m’he tornat aixecar i he caminat....i així no sé quantes vegades,

però no us rendiu mai i lluiteu per allò que realment vulgueu.

Tot arriba a qui sap esperar.

P.D.:Gràcies als meus pares i germà, per estar al meu costat en tot moment durant tots aquests anys,

per haver confiat en mi i no haver-me deixat mai que la por em guanyés.

Ho sento, perquè sé que en alguns moments he fet coses que us han fet patir molt.

Perdoneu. .

MOLTES GRÀCIES!!!!!

Ja sé que cadascú ha passat les seves coses

i que potser fins i tot el que m’ha passat a mi

al costat de l’experiència d’ algú altre és insignificant

però jo només sé que és el que m’ha tocat viure i que, és la meva expe