dissabte, de maig 12, 2007

PAU


8 comentaris:

Anònim ha dit...

·"Els plats se semblen al les olles".Ets igual que l'Arnau.

Anònim ha dit...

No soc gaire fisonomiste, però el Xavi Arnau no s'asembla de res...

Anònim ha dit...

L'anonimo de cognom no fisonomista no sabrà que el pauFA té un fill que es diu Arnau. Q de vegades nomes tenim filtre "hockei" nens...

Anònim ha dit...

Quina sorpresa!!!!!!
Hola! jo no soc de la familia, i no sé fins a quin punt tinc dret a exposar el meu comentari, però, volia dir que vaig coneixer a en Pau fa vint-i-tants anys quan estudiaba a Girona i per "donar-li peixet" li diré que per ell el temps no passa, està "gairebé" igual que abans.
Dir-li que té una familia molt maca i molt... extensa!
apa!! siau!!
Mª Àngels (La Bisbal d'Empordà)

Anònim ha dit...

Pau, la MªAngels, qui es? Una antiga admiradora, una mestre, una mestressa de la casa de pagés o ki es? Fixet k s'ha ficat al nostre Blog, aixó es fantástic.... Mª Angels benviguda al nostre blog, et pensaràs k akesta famili li falta un bull, amb akst comentaris...
Si es una brometa del anónimo hi caigut de 4 potes !!!

Anònim ha dit...

... no, no es cap broma!
Fa uns dies, i per casualitat, vaig trobar aquest Blog,i encara que no l'he vist tot,("estoy en ello") el que he vist, m'ha semblat molt divertit, per això us animo a anar endavant, trobo que es una bona manera de comunicarse, sobretot entre les persones que per qualsevol motiu es troben lluny de nosatres.
Una abraçada!

Anònim ha dit...

No, no es conya. La M. Àngels va ser una molt bona amiga quant vaig estar per terres gironines. A Palau-Sator concretament. En tinc molts bons records!
Aixó sí que és casualitat! Estic content de poder-te saludar!

Anònim ha dit...

Jo també estic contenta després de tants anys de tornar-te a saludar i saber que estàs bé.
...i de records, si! en tinc de molt bons! com aquell dia que varem anar tots plegats a Terrassa i ens va passar aquella "anècdota" amb una gitana quan surtiem d'una cafeteria, cada vegada que hi penso em venen esgarrifances, tot i que a les meves filles quan els hi explico no paren de riure...